El fet que un laic escrigui llibres d’espiritualltat és sens dubte un signe dels nostres temps, que han vist la promoció del laïcat en molts ordres de la vida cristiana. En el pròleg a una obra de Sławomir Biela, doctor en física de I’estat solid per la Universitat Tecnològica de Varsòvia, titulada En els braços de Maria, vaig escriure unes paraules que ara repeteixo amb profund convenciment, després de la lectura d’aquest nou llibre seu, Tan sols Déu basta, que ens ofereixen en una acurada versió catalana la Editorial Scire.

„El lector o lectora -deia en aquell pròleg- té a les mans un llibre profund d’espiritualitat cristiana, perque reflecteix molt bé les línies magistrals dels grans doctors i doctores de l’Església, com Santa Teresa de Jesús, Sant Joan de la Creu i Santa Teresa de l’lnfant Jesús, mestres tots ells a extreure de l’Evangeli els trets d’una autentica espiritualitat cristiana”.

Ara em plau reafirmar aquestes impressions meves de fa un any, i estic segur que els lectors d’aquesta nova obra del doctor Biela ho podran comprovar per ells mateixos. Som davant d’una obra de síntesi i de maduresa en la producció de I’autor.

Des de I’any 1977, Slawomir Biela col. labora amb el professor Tadeusz Dajczer, fundador del Moviment de les Famílies de Natzaret, en I’elaboració dels fonaments de l’espiritualitat d’aquest moviment d’àmbit mondial.

El títol mateix d’aquest nou llibre del doctor Biela ens dóna ja una pista clara sobre els fonaments carmelitans de l’espiritualitat que ens propasa: Tan sols Déu basta, la dificil traducció al català d’aquell classic „Sólo Dios basta” de la gran Teresa de Jesús, doctora de I’Església universal. Dono gracies a Déu pel fet que, des de gairebé l’altre extrem d’Europa, ens arribi aquest ressò dels nostres grans místics del Segle d’Or, sobretot de Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu. Com a admirador convençut d’aquestes dues figures gegantines de la historia de l’espiritualitat cristiana, felicito l’autor per aquesta relectura actualitzada dels nostres grans mestres en l’esperit.

Quin itinerari ens propasa I’autor? Cal dir, en primer lloc, que no és un itinerari fàcil. Ben al contrari. La mística, que és en el fons la recerca de Déu i I’experiencia d’haver-lo trobat, demana una purificació prévia que és una veritable ascensió de l’esperit, que no es pot pas portar a bon fi sense la gràcia de Déu i sense aquella „determinada determinación” de que parlen els doctors esmentats. És la laboriosa „subida al Monte Carmelo” i la „noche oscura” que van realitzant la purgació dels sentits, de I’enteniment, de la memòria i de la voluntat, i també la purgació espiritual. Gràcies a aquest camí, l’ànima assoleix el despullament progressiu de la voluntat i de la intel·ligència necessari per tal d’arribar a la unió íntima i afectiva amb Déu.

He esmenat aquest itinerari, ja conegut pels estudiosos de la vida espiritual, per posar de manifest que I’autor ens ofereix el que en podríem dir una versió actualitzada, és a dir, feta amb fidelitat a l’itinerari clàssic, però des de la sensibilitat i les circumstàncies vitals i culturals d’avui. L’autor acosta la doctrina mística de la purificació a les realitats d’aquest món nostre, tan fecund en recolzaments il·lusoris i en miratges de riquesa, de fama i de domini sobre els altres. Parteix d’una anàlisi dels recolzaments il·lusoris, que poden ser personals, com el culte al propi jo, o interpersonals. Analitza després, en una segona part, el fracàs dels falsos ídols i la purificació de les relacions entre persones. Un cop alliberada la persona de les il·lusions de fonamentar-se sobre la pròpia perfecció, en la darrera part ens propasa el trobament amb Déu com a únic recolzament. Aixó comporta saber „trobar Déu en tot”, recolzar el cor humà en Déu i viure en aquella flama que abranda i penetra les nostres cendres humanes.

Nostre Senyor -ens recorda I’autor- desitja unir-se amb l’home, ja aquí a la terra. Ell vol penetrar tan profundament la nostra pols humana, que vol que foc i cendra esdevinguin una sola cosa. Gràcies a aquesta unió, la flama del foc, inflamant totalment la cendra, li comunica la seva riquesa, comparteix amb ella tot el seu amor i ardor. I, d’aquesta manera, la flama, com diu Sant Joan de la Creu, „comença a inflamar-la per fora i a escalfar-la, fins que aconsegueix transformar-la en si mateixa, i la fa tan bonica com el foc mateix” (Noche Oscura, 2,10,1).

És prou coneguda la frase del padre Karl Rahner, que va escriure que el cristià del segle XXI o serà un místic o no serà. Davant d’algunes imatges superficials, i en el fons falsejadores de la veritable realitat de la mística, que és viure el misteri del Déu-Amor que ens crida a viure en l’amor, en el nostre temps terrenal i en l’eternitat, obres com la que tinc el goig de presentar ens mostren el camí d’una veritable mística cristiana dels nostres temps. I, per això mateix, també ens mostren el camí d’aquella nova evangelització que Joan Pau II ens propasa en aquests inicis del tercer mil. lenni cristià.

Seguint amb la imatge del foc i les cendres, acabo desitjant als lectores i les lectores d’aquesta obra que, gràcies a la seva lectura, es facin realitat en la seva vida uns versos del poeta Antonio Machado que acostumo a citar, aplicant-los tant a l’amor a Déu com a l’amor entre els esposos:

„Creí mi hogar apagado,

removí las cenizas,

y me quemé la mano”.

Déu faci que la lectura d’aquest itinerari espiritual acabi desvetllant i revifant molts amors a Déu mig apagats sota les cendres.