Una vegada més, Slawomir Biela ens ha proporcionat un nou llibre i un nou repte espiritual. En aquest llibre, OBRIU LES PORTES DE BAT A BAT A CRIST, Biela desenvolupa un versicle de l’Apocalipsi: «Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i sopré amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20). El títol d’aquest llibre ha estat triat en consonància amb les paraules del Sant Pare Joan Pau II: «No tingueu por, obriu les portes de bat a bat a Crist», del seu discurs del 22 d’octubre de 1978 durant la inauguració solemne del seu ministeri com a Pastor Universal de l’Església. Així mateix, també va triar les paraules «Obriu les portes a Crist» com a tema pel gran Jubileu de l’any 2000. Amb aquestes paraules se’ns recorda que en aquest segle hem d’avançar amb gran esperança pel nostre camí de fe per descobrir l’amor de Déu per nosaltres i en cada pas complir la condició necessària per unir la nostra voluntat a la voluntat de Déu. En aquest llibre, l’autor ens proporciona aliment pel camí, amb els temes de la humilitat, l’orgull i la pobresa espiritual.

En la vida espiritual hi ha un moment en què el camí cap a la santedat comença a canviar. Gradualment, Biela assenyala que la persona ha de haver pres primer la decisió conscient de caminar pel camí de la pobresa. Biela coneix aquest camí per pròpia experiència, coneix que la pobresa espiritual és l’únic camí que ens permet arribar a l’únic tresor veritable pel qual val la pena viure: la nostra perfecta unió amb Déu i la nostra participació en la vida Íntima de la Santíssima Trinitat. En aquest llibre, Biela ens dóna un mapa de carreteres per guiar el nostre camí. Descriu la nostra lluita interior i ens explica el que trobarem en el camí més endavant. Com el pecat original ha ferit la nostra naturalesa, nosaltres restem en la nostra il·lusió que podem arribar a ser déus en aquest món, que podem arribar a ser algú important en el treball, a casa, a les nostres relacions socials, o fins i tot en la nostra participació en l’esport o l’entreteniment. Es fa pràcticament impossible per a l’ànima desviar els seus ulls de la atractiva llum de Déu.

Al final del mateix, l’únic desig de la persona és reconèixer aquesta atraient llum i seguir la Llum de la voluntat de Déu. Al principi, la llum atraient de Déu és a penes percebuda per l’ànima, però més tard l’atracció d’aquesta Llum augmenta i comença a sondejar més profundament la foscor de l’ànima humana. Hi ha la temptació constant d’ignorar aquesta Llum atraient, mentre continuem cercant la nostra felicitat personal. Biela descriu aquesta felicitat com bombolles de sabó que continuament escapen del nostre abast. L’autor ens convida a renunciar a aquesta falsa cerca de l’èxit al món, buscant dependre de les nostres pròpies capacitats. Ens recorda la realitat que totes les coses temporals passen i es converteixen en pols. Quan caminem per aquest camí equivocat, sucumbim al món temporal i seguim la llum falsa. «No s’ha d’oblidar que, sense Crist, „res no podem”» (cf Jn 15,5)>> (Novo millennio ineunte, n. 38). Gradualment, Biela revela al lector com la pobresa espiritual exigeix ser despullat de tota mena de falsos tresors que esclavitzen els nostres cors i fan difícil, si no impossible, obrir els nostres cors a l’amor de Déu que crida. Necessitem escoltar la pacient crida de Déu.

Ell espera que obrim les portes dels nostres cors per poder rescatar-nos de les presons temporals que nosaltres mateixos hem dissenyat. Biela ens adverteix que, d’altra manera, romandrem captius de les nostres il·lusions i presoners de la nostra incongruència. Ens mostra com les nostres ànimes han de ser exposades als raigs X espirituals, la penetrant i omniscient Llum Divina, que es manifesta a través de la crida de Crist. A través d’aquesta imatge, Biela ens dóna una visió més profunda del que sant Joan de la Creu anomena «pobresa espiritual», el despullament de l’ànima de tot el que no és Déu. Biela escriu sobre la Llum divina, que il·lumina la nostra res. En aquesta nuesa som lliures per vestir-nos de la riquesa de Déu, Aquell a qui sant Joan de la Creu es refereix com a «Tot». Per fer-se pobre, se’ns recorda que hem de morir a nosaltres mateixos i viure del misteri de l’Eucaristia. «En el humil signe del pa i el vi, transformat en el seu cos i la seva sang, Crist camina amb nosaltres com la nostra força i el nostre viàtic i ens converteix en humil signe del pa i el vi, transformat en el seu cos i la seva sang. Crist camina amb nosaltres com la nostra força i el nostre viàtic i ens converteix en testimonis d’esperança per a tots.» (Ecclesia de Eucharistia nº 62). És amb l’actitud de fam i espera de l’Eucaristia com podem experimentar la continua Misericòrdia de Déu. «Precisament perquè existeix el pecat en el món, al qual „Déu va estimar tant … que li va donar el seu Fill unigènit”, Déu que „és amor” no pot revelar-se d’una altra manera si no és com a misericòrdia. Aquesta correspon… amb la veritat interior de l’ésser humà i del món, que és la seva pàtria temporal» (Dives in misericordia, n. 13). Et convido a continuar aquest camí amb Biela com a guia. Posa la teva confiança en Crist i no t’aferris a les bombolles de sabó temporals del món. Si segueixes aquest camí, algun dia assoliràs la llibertat de la pobresa espiritual i la veritat completa sobre tu serà il·luminada perquè el Totpoderós pugui regnar en tu amb la Llum de l’Amor Diví.

+ ANTONIO MARÍA ROUCO VARELA Cardenal – Arquebisbe de Madrid