El títol d’aquesta nova obra que el lector té entre les seves mans el situa davant del sentit de l’existència humana: la veritat de Déu i la veritat de l’home. A la primera part, l’autor conjuga meravellosament els passatges del fill pròdig, el fariseu i el publicà, i el pecat de David, a través dels quals ens fa descobrir, d’una banda, el cor humà en la seva pobresa quan aquest es fabrica el seu pedestal i s’allunya de Déu, i, d’altra banda, el Cor de Déu que busca l’home allà en la seva realitat concreta per fer-lo experimentar la seva misericòrdia un cop derrocat el fals pedestal. Passatges bíblics que en la història de David queden perfectament sintetitzats.

David és l’home ideal, bondadós, piadós, que parla de tu a tu amb el Senyor (Sal 18), incapaç d’odi, fidel, que no atenta contra l’ungit de Yahvé (1Sam 24,6ss.), i que amb el pas del temps ha assolit una maduresa afectiva. No obstant això, aquest home ideal representa també l’ambigüitat de l’existència humana perquè el seu cor no havia acabat de descendir del seu pedestal. Déu té una història d’amor pacient amb David, i mitjançant ell amb tot home.

En aquesta història pacient d’amor, Déu el portarà al coneixement de si mateix per obrir-li a la seva gràcia, i conseqüentment perquè l’home no quedi tancat en el seu propi horitzó: la desesperança. Aquest és precisament el pecat de l’home al segle XXI, el pecat contra l’esperança. Quan aquest vol viure sense Déu, dóna el pas a la presumpció –pecat contra l’esperança per excés–; però en experimentar que les seves expectatives es devaneixen davant la realitat que se li imposa, el condueix a la desesperança –pecat contra l’esperança per defecte–. I en aquesta desesperança no queden altres sortides que el sentit buit de la vida, o l’obertura a la misericòrdia divina que pren al seu fill abatut i el lleva a la seva dignitat de Fill. Procés que es produeix gràcies a que el «pedestal del jo» és derrocat, situant-lo en la veritat de si mateix: «Sense mi no podeu res» (Jn 15,5), per situar-lo en la veritat de Déu: «Per a Déu no hi ha res impossible» (Lc 1,37). I aquesta veritat, respecte de Déu i de si mateix, es converteix –com diu l’autor– en el fonament de la contrició i de la gratitud. Només quan David comença l’enderrocament de si amb el reconeixement humil del seu pecat: «He pecat contra Yahvé» (2Sam 12,13), i que acaba amb l’acceptació de la maledicció de Semé: «Deixa que maleeixi, ja que si Yahvé li ha dit: Maleeix a David, qui li pot dir: Per què fas això?» (2Sam 16,10), David es transforma en el fill pròdig, que ara de veritat, amb cor contrit, es deixa abraçar pel Pare; i al igual que el publicà no es compara amb ningú, sinó que l’únic que és capaç de desitjar en el seu cor és la misericòrdia divina. «Qui t’ha creat sense tu, no podrà salvar-te sense tu» (sant Agustí). Quan l’home s’obre a la veritat de si mateix, és a dir, quan entra al seu cor nu i experimenta en el més profund del seu ser les fibres últimes que per si mateix és incapaç de transformar, de rentar, de purificar, i les presenta a Déu, és quan de veritat, està acceptant ja la veritat de Déu sobre la seva vida: ésser estimat així com és, i des d’aquest enderrocament interior del cor humà és des d’on la infinita misericòrdia de Déu aixeca l’ànima per «retornar-li l’alegria de la teva salvació» (Sal 50,14), per fer-la viure des de la confiança més absoluta, la gratitud i l’entrega.

Així, un cop més, Déu ens fa comprendre que la lògica divina res té a veure amb la lògica humana: «Els meus camins no són els vostres camins». A la segona part, el nostre autor aprofundeix les actituds íntimament relacionades de contrició i gratitud. La paràbola del fill pròdig ens presenta un aspecte veritablement bell de l’experiència de la contrició: l’experiència de misèria i l’experiència de l’amor.

El fill menor té consciència del seu pecat especialment per les conseqüències que pateix, però aquesta experiència no arriba a la seva plenitud fins que no experimenta l’amor del Pare. És l’amor del Pare el que el fa caure en la compte del seu pecat, el que el condueix a l’admiració i a l’admiració de com ha estat possible en la seva vida poder tractar amb tal menyspreu a un Pare que l’estima així: sortir de si, córrer cap a ell, abraçar-lo i cobrir-lo de petons. Aquesta experiència d’amor és la que fa esclatar en el més profund del cor, les reserves en l’amor, les dureses i les llàgrimes.

Aquí està l’experiència dolorosa de la veritable contrició. Però gràcies a ella s’obre el camí de la gratitud i es comprèn des de la fe que tot és do de Déu. L’home sense fe, o  amb una fe farisea només sap donar gràcies pel que aparentment li és útil; no obstant això, l’home de fe profunda arriba a comprendre que darrere de l’escassetat, darrere de la misèria o darrere de la debilitat continua present el do de Déu i conseqüentment brollarà d’ell l’actitud de gratitud. Jesucrist ens dóna prova d’això. Quan es troba davant d’una multitud de gent famolenca i li ofereixen cinc pans i dos peixos, què fa?, beneir, donar gràcies. No dóna gràcies davant l’abundància, sinó davant l’escassetat. No beneeix, no dóna gràcies quan els pans s’han multiplicat, sinó quan té entre les seves mans uns pocs pans. I quan es troba davant de la tomba del seu amic Llàtzer, que portava quatre dies mort, dirà: «Et dono gràcies, Pare, per haver-me escoltat» (Jn 11,41), paraules que pronunciarà també abans que Llàtzer ressuscités. Aquesta és la fe que en tota ocasió ha de provocar en nosaltres la gratitud. Per això com diu el nostre autor: «Pot succeir que a la llum de la fe reconeguis en les coses que t’envolten una discreta inscripció: Do de Déu, Do de la amorosa Presència».

Així d’aquesta manera, els pilars de la contrició i de la gratitud ens situen sobre el fonament de la veritat: «Qui sóc jo»: el que no sóc; «Qui ets Tu»: El que ÉS, el Déu ric en misericòrdia que estima l’home fins a l’extrem, el Déu que ho ha apostat tot per l’home cercant-lo en la creu per rentar-lo amb la seva Sang redemptora. Finalment, a la tercera part ens presenta, en primer lloc, la necessitat de la llum de Déu per a un coneixement més profund del cor humà, l’únic que és capaç d’il·luminar la seva ambigüitat. El Salm 50 ens diu: «T’agrada un cor sincer, en el meu interior em inculques saviesa» (v. 8). Aquest versicle del salmó ens aclareix la idea de l’autor. Què és la saviesa? En l’Antic Testament significa: ordre, proporció, lluminositat, projecte diví de salvació. Per tant, des de la iniciativa amorosa de Déu, la saviesa és la projecció de la seva llum en el més profund de les nostres consciències i que ens porta a descobrir la veritat de si mateix, alhora que ens ajuda a comprendre el que estem cridats a ser per la seva gràcia. I serà aquesta saviesa, aquesta llum amorosa la que ens faci comprendre de veritat les paraules del salmista: «Contra tu, contra tu solament he pecat» (v. 6). Només la llum de Déu derroca la mentida i les il·lusions del cor. En segon lloc, el nostre autor ens planteja una pregunta clau: «És sempre pura la gratuïtat?». Certament no. L’home sempre té la temptació d’apropiar-se dels dons de Déu. «El Senyor me’l va donar, el Senyor me’l va treure: Benedic el nom del Senyor!» (Job 1,21). Aquestes paraules de Job són l’agraïment espontani del seu cor a Déu. Tot ho ha rebut d’Ell. Tot ho retorna a Ell amb gratitud. Però aquest agraïment haurà de ser purificat per la prova, per la incomprensió dels seus. Només així arribarà a aquella expressió meravellosa que manifesta la veritable purificació del seu cor: «Abans et coneixia d’oïdes, ara t’han vist els meus ulls. Per això em retracto i em penedeixo en la pols i la cendra» (Job 42,5-6). Aquest «et coneixia d’oïdes» és la gratitud no purificada. No és falsa certament, però era molt imperfecta en l’ordre de l’amor. Per això com diu el nostre autor: «Gratitud sobretot pel major dels dons, el do de les purificacions». I consequentment com més profunda sigui la nostra gratitud, més intensa i veritable serà la nostra contrició. En el cor de Job s’ha realitzat el procés que sant Joan de la Creu ens presenta mitjançant la comparació de la fusta purificada pel foc fins a transformar-la en sí (Nit II,10). Procés que ens recorda igualment l’experiència de l’Apòstol dels gentils i que ha de fer-se realitat en el cor de cada creient: «Ja no visc jo, sinó que és Crist qui viu en mi» (Gàl 2,20). I a aquest procés tingui per segur el lector que li serà de gran ajuda el llibre que té entre les seves mans. En ell es posen els pilars de la contrició i de la gratuïtat tan necessaris per assolir la santedat, alhora que allibera el cor de perfeccionismes que tanquen l’ànima en si mateixa i l’impossibiliten dilatar-se davant Déu amorós, lent a la còlera i ric en clemència. Maria Santíssima, que va fer del seu camí de fe un constant Magníficat, ens atorgui del seu Fill la gràcia d’unir-nos a Ella, perquè també la nostra vida sigui una lloança, i adoració contínua en la qual resplendeixi la nostra més profunda gratuïtat perquè com Job «abans el coneixíem només d’oïdes, però ara l’han vist els nostres ulls».

+ Antonio Cardenal Cañizares

Arzobispo de Toledo, Primado de España